"El tiempo apremia"

"El tiempo apremia"

Muy buenas:
Este pasado domingo 29 de abril hemos realizado la salida mensual preparatoria cara al Kilimanjaro. Nos hemos desplazado hasta Aiguadreda (Vallés Oriental)con la intención de ascender el Tagamanent (1.058 mts). Nos hemos podido contar con la participación de Dani porque está preparando exámenes; pero quien sí se ha apuntado es un buen amigo de Paco Crespo: Alberto. Alberto un montañero de 77 años y ex marino mercante. Aquí va su presentación: Llegamos a Aiguafreda a las 8 de la mañana, aproximadamente,aparcamos, nos bajamos y Antonio y yo proponemos ir a desayunar porque no nos hemos metido nada de nada en las tripas. A todo esto, Alberto abre la mochila, saca un termo, cuatro vasos de plástico, cuatro cucharillas y terrones de azúcar y nos apura: "El tiempo apremia".¡Diablos, este hombre nos va a crujir!. Evidentemente, protestamos, nos acogimos a los acuerdos de la Convención de Ginebra y amenazamos con denunciarlo a Amnistía Internacional. Todo en un clima de una camaradería de las guapas. En resumen: reconducimos la situación, desayunamos un café y una pasta y acometimos el recorrido con otro aire. Pero, estad atentos, si algún día estáis pateando por la montaña y os llega una voz desde el interior de un bosque u os la trae el viento desde una lejana arista que dice. "El tiempo apremia", corred, corred, malditos, Alberto anda por los alrededores. Bueno, dicho esto, comentaros que recorrido fue fantástico. Transitamos por la Carena de Frondats hasta la masia de El Bellit, Pla de la Calma, El Bellver, Collet de Sant Martí y Tagamanent. Destacaros que en la masia de El Bellit estuvimos cerca de una hora con Ester. Ester es una artista especializada en cerámica que está rehabilitando la masia prácticamente sola. En las obras de mayor envergadura cuenta con los brazos de familiares y amigos, pero el día a día, la atención de sus cabras, una yegua, gatos, perros, gallinas y de los quehaceres que conlleva restaurar una casa solo cuenta con sus manos y un coraje y una ilusión tremendas. Nos tomamos un café sentamos en una terraza rústica disfrutando de una vistas increíbles sobre el Pla de la Calma y el Tagamanent. Y charlamos mucho, mucho, imbuidos en esa extraña sensación de que el tiempo se ha parado. Y digo yo: ¿El tiempo no apremia?, je,je. Antonio sigue en lo suyo: mejorando cada día en el apartado físico - cada vez se recupera mejor - y manteniendo ese altísimo buen humor que cohesiona el grupo sólidamente. Bueno, no me extiendo más. Unos 700 metros de desnivel acumulados y casi 17 kilómetros dándole a las piernas. Salud para todos. Juan Carlos

Manual de guiado de ciegos en montaña

Hola, muy buenas:
Os comentamos una noticia que no tiene que ver directamente con el proyecto, pero que creemos que es relevante dentro del mundo del alpinismo con personas con discapacidad.
Se trata de la publicación del "Manual de guiado de ciegos en montaña", de Francis Bueno y publicado por Ibersaf.
Conocí a Francis en una expedición al Aconcagua en 1999 comandada por el Dr. Juan Antonio Carrascosa y con el respaldo de la ONCE y posteriormente hemos coincidido en otras montañas, él dirigiendo la barra y yo grabándoles para las teles.
Solo puedo deciros dos cosas:
1. El manual es una excelente herramienta - me atrevería a decir que es una herramienta imprescindible - para todas aquellas persona o entidades que quieran adentrarse en el montañismo con personas ciegas o con resto visual.
2. El autor, Francis Bueno, cuenta con 17 años de experiencia y es el actual responsable del Grupo de Montaña de la ONCE en Madrid. Pero es que, además, es un montañero en estado puro de los que quedan pocos. Creo que podría definirlo con una sola palabra: leal.
Ojalá os animéis a comprarlo porque, además de las explicaciones puramente teóricas y casos prácticos, está jalonado de anécdotas de lo más variopintas acontecidas a lo largo de sus años de experiencia.
Hasta la próxima.
Salud para todos.
Juan Carlos

Soc el Paco.

Bon dia estimats companys que seguiu el blog del projecte Kilimanjaro Adaptat 2012.
Donat que ja hi participo decididament ja del desenvolupament de l'esmentat projecte, aprofito el blog per presentar-me i fer una explicació de la meva implicació.
Soc el Paco Crespo, darrer membre en afegir-me al projecte que porten a terme com a responsables tècnics, dintre de la Secció d'Esport Adaptat del Centre Excursionista de Catalunya, dos dels millors amics que tinc la sort d'haver trobat en el transcurs de la meva vida: el Juan Carlos Vazquez i l'Oriol Aragay.
Això m'ha donat també l'inestimable oportunitat de conèixer d'altres persones prou especials: el doctor Xavier Bertrán, igualment responsable del projecte en l'aspecte mèdic i als protagonistes reals, l'Antonio Pardo i el Dani Esquiva, els esportistes amb qui intentarem assolir el sostre d’Africa.
El meu sostre d’alçària esta en els 6.700 m., en un dels meus intents de pujar a l'Aconcagua (el magnífic Vigilant de Pedra).
Hi participat en ascensions a grans muntanyes en Europa (Alps, Pirineus, Sierra Nevada), Africa (Atlas) i Amèrica (Andes). Igualment practico escalada i d'altres esports relacionats amb la muntanya.
També soc guia de muntanya per a persones invidents i vaig sortint sovint amb un grup molt engrescat i engrescador, amb els que fem habitualment mitja muntanya, però també alguna que altra pujada a prop dels 3000 m.
Resulta que un dia de tants que l'Ori, el JuanK i jo caminaven per alguna d'aquestes meravelloses muntanyes del nostre país, em van invitar a la presentació del, llavors incipient, projecte Kilimanjaro Adaptat.
Haig de dir que la muntanya sempre ha sigut el meu punt feble i no em costa gaire engrescar-me en temes relacionats amb ella. Això i l’ il•lusió que posaven l'Ori i el JuanK en les seves explicacions van fer remoure al moment el cuc dintre del meu estómac, aquell cuc especial que tots tenim dintre i que a cada un se li mou per raons diferents.
Jo ja em veia un tant al marge de tan altes quotes, però, escoltant-los, no em vaig poder estar de començar a sentir l’ il•lusió dintre meu.
Van passar dies i jo no parava de donar voltes a què podia i què devia fer. Jo sabia que les meves ganes em portarien a forçar el destí i finalment els hi vaig parlar i els hi vaig comentar la meva idea d'afegir-me al projecte, fins i tot mirant la forma de no gravar més la despesa final del mateix, si arribava el cas. La meva proposta era anant participant dels entrenaments, donar el meu suport en el que fes falta i intentar arribar al cim amb els companys, si tot sortia com és d'esperar.
Ara per ara és el que estic fent i espero que el projecte rebi de mi tot el benestar i les alegries que aquesta participació m'està donant. Dit de forma resumida, espero ser útil ajudant a que tot arribi a bon terme, gaudint de la companyia de persones tan especials i excel•lents.
Haig d'explicar que habitualment, quan parlo d'alguna de les excursions que fem amb el grup de persones cegues, la majoria d' amics que m'escolten em feliciten per la meva tasca i sempre els hi haig de dir que no, que no; que això no va així, que en tot cas és una simbiosi i que, amb tota seguretat, jo rebo molt més que ells; car sovint em meravella el seu comportament, la seva capacitat d'esforç i tot això m'ensenya i m'educa. Com veieu, una simbiosi en la que resulto més receptor que dador.
I això és precisament el que em va passar diumenge dia 25 de març, que vam fer una sortida d'entrenament amb el nois del Kili. Va ser una excursió molt dura, tant en desnivell (uns 1000 m de desnivell màxim, però bastant més d'acumulat) com en llargària (de l'ordre de 25 km).
Per qüestions particulars hi estat un temps apartat dels entrenaments i hi quedat meravellat del excel•lent estat físic, dels progressos que hi vist als nois. En concret la progressió de l'Antonio m'ha semblat espectacular; donat que el Dani , per la seva constant participació en competicions sempre l'hi vist físicament més fort que jo mateix.
Amb tota sinceritat mostro el meu desitg que la sort ens acompanyi i puguem assolir aquest meravellós repte. Sobre tot, com a resposta als descomunals esforços que fan l'Antonio i el Dani, per sobre de tot i de tots.
I això es tot per ara. Dono les gràcies als meus companys i amics per fer-me partícip d'aquest somni i donar-me la possibilitat (pot ser la darrera per a mi) de tornar a estar en contacte amb un dels territoris més alts de la Mare Terra.
Salut