Donat que ja hi participo decididament ja del desenvolupament de l'esmentat projecte, aprofito el blog per presentar-me i fer una explicació de la meva implicació.
Soc el Paco Crespo, darrer membre en afegir-me al projecte que porten a terme com a responsables tècnics, dintre de la Secció d'Esport Adaptat del Centre Excursionista de Catalunya, dos dels millors amics que tinc la sort d'haver trobat en el transcurs de la meva vida: el Juan Carlos Vazquez i l'Oriol Aragay.
Això m'ha donat també l'inestimable oportunitat de conèixer d'altres persones prou especials: el doctor Xavier Bertrán, igualment responsable del projecte en l'aspecte mèdic i als protagonistes reals, l'Antonio Pardo i el Dani Esquiva, els esportistes amb qui intentarem assolir el sostre d’Africa.
El meu sostre d’alçària esta en els 6.700 m., en un dels meus intents de pujar a l'Aconcagua (el magnífic Vigilant de Pedra).
Hi participat en ascensions a grans muntanyes en Europa (Alps, Pirineus, Sierra Nevada), Africa (Atlas) i Amèrica (Andes). Igualment practico escalada i d'altres esports relacionats amb la muntanya.
També soc guia de muntanya per a persones invidents i vaig sortint sovint amb un grup molt engrescat i engrescador, amb els que fem habitualment mitja muntanya, però també alguna que altra pujada a prop dels 3000 m.
Resulta que un dia de tants que l'Ori, el JuanK i jo caminaven per alguna d'aquestes meravelloses muntanyes del nostre país, em van invitar a la presentació del, llavors incipient, projecte Kilimanjaro Adaptat.
Haig de dir que la muntanya sempre ha sigut el meu punt feble i no em costa gaire engrescar-me en temes relacionats amb ella. Això i l’ il•lusió que posaven l'Ori i el JuanK en les seves explicacions van fer remoure al moment el cuc dintre del meu estómac, aquell cuc especial que tots tenim dintre i que a cada un se li mou per raons diferents.
Jo ja em veia un tant al marge de tan altes quotes, però, escoltant-los, no em vaig poder estar de començar a sentir l’ il•lusió dintre meu.
Van passar dies i jo no parava de donar voltes a què podia i què devia fer. Jo sabia que les meves ganes em portarien a forçar el destí i finalment els hi vaig parlar i els hi vaig comentar la meva idea d'afegir-me al projecte, fins i tot mirant la forma de no gravar més la despesa final del mateix, si arribava el cas. La meva proposta era anant participant dels entrenaments, donar el meu suport en el que fes falta i intentar arribar al cim amb els companys, si tot sortia com és d'esperar.
Ara per ara és el que estic fent i espero que el projecte rebi de mi tot el benestar i les alegries que aquesta participació m'està donant. Dit de forma resumida, espero ser útil ajudant a que tot arribi a bon terme, gaudint de la companyia de persones tan especials i excel•lents.
Haig d'explicar que habitualment, quan parlo d'alguna de les excursions que fem amb el grup de persones cegues, la majoria d' amics que m'escolten em feliciten per la meva tasca i sempre els hi haig de dir que no, que no; que això no va així, que en tot cas és una simbiosi i que, amb tota seguretat, jo rebo molt més que ells; car sovint em meravella el seu comportament, la seva capacitat d'esforç i tot això m'ensenya i m'educa. Com veieu, una simbiosi en la que resulto més receptor que dador.
I això és precisament el que em va passar diumenge dia 25 de març, que vam fer una sortida d'entrenament amb el nois del Kili. Va ser una excursió molt dura, tant en desnivell (uns 1000 m de desnivell màxim, però bastant més d'acumulat) com en llargària (de l'ordre de 25 km).
Per qüestions particulars hi estat un temps apartat dels entrenaments i hi quedat meravellat del excel•lent estat físic, dels progressos que hi vist als nois. En concret la progressió de l'Antonio m'ha semblat espectacular; donat que el Dani , per la seva constant participació en competicions sempre l'hi vist físicament més fort que jo mateix.
Amb tota sinceritat mostro el meu desitg que la sort ens acompanyi i puguem assolir aquest meravellós repte. Sobre tot, com a resposta als descomunals esforços que fan l'Antonio i el Dani, per sobre de tot i de tots.
I això es tot per ara. Dono les gràcies als meus companys i amics per fer-me partícip d'aquest somni i donar-me la possibilitat (pot ser la darrera per a mi) de tornar a estar en contacte amb un dels territoris més alts de la Mare Terra.
Salut
No hay comentarios:
Publicar un comentario